Aquest passat dissabte 22 he fet una petita escapada cap a Ceret, capital del Vallespir a la Catalunya Nord i be, després de passar el dia puc dir que Ceret és places i carrers amb plataners de més de 20 metres d’alçada i amb de perímetre de tronc que no puc abraçar, es parlar del luxe de la senzillesa i de lo natural, carrers harmònics, d’un ritme de vida tranquil i on l’antic encara no ha perdut la seva dignitat. Ceret també és paisatge i bon menjar. Malgrat no les he pogut tastar per la època que he anat, diuen que les cireres son fantàstiques. Ara tots els cirerers eren florits, però sobre tot, Ceret es Art Modern.
Tots els dissabtes del l’any i pel matí es dia de mercat, i això es el que me he trobat. Espectacle de colors, olors i textures, es igual el que sigui. Tot s’hi val i tot s’hi troba. Fotimer de gent del poble i també forasters omplint el bulevard principal, a la ombra dels plataners centenaris i les places del vell Ceret que s’omplen de paradetes de verdures i fruites acabades de collir, de flors, d’espècies, d’artesania, de roba, de menjars de tona mena… Una riuada de gent que mira, toca, remena i torna a mirar, tocar i remenar i que al final, compra. Una cosa em va cridar l’atenció i es que quasi tots, de tot el cistell, sempre coincidien en una: Flors.
La música a la festa la posava un petit conjunt de jazz amb una de les places. Així com més amunt també una cantant, guitarra en ma, també amenitza la passejada. Son els nous trobadors. Un espectacle que te els seus orígens en els antics mercats medievals i que malgrat el esdevenir dels anys, a mi em sembla que ha canviat molt poc.
Abans d’anar a dinar, toca perdre’s pel Museu d’Art Modern de Ceret. Es molt petit però veig que es reconegut internacionalment. Dintre esta Picasso, Matisse, Gris, Chagal, Tapies i un macabre Brossa… tots ells amics de tota la vida que van coincidir en el seu moment a Ceret i que ara ens delecten la vista amb les seves visions impressionistes del mon en que van viure. I es que molts d’aquests artistes, Picasso inclòs, van viure i treballar a Ceret i la seva obra es respira per tots els racons. Nomes heu de fer un cafè a la Cafeteria Pablo per veure que les seves parets son plenes de retalls de premsa, quadres originals, fotografies, cartells, litografies, etc. relacionats amb el bo i millor de l’art contemporani. Gaudeixo mirant originals dedicats als amos d’aquest establiment de Dalí, Cuixart, Brossa, Tàpies i dotzenes d’artistes més. Quin luxe!
Als voltants de la una, potser perquè el temps ens vol portar pluja o be per que ja arriba l’hora de dinar, els comerciants ja comencen a tancar barraca i recollir els estris. Quasi tota l’oferta gastronòmica es concentra a la placeta de la Font dels Nou Raigs; una delícia de plaça on si els temps acompanya es poden passar hores asseguts a una tauleta al carrer a l’ombra del plataners, veien passar la vida del poble pel davant teu…
Una curiositat. Passejar per Ceret te la gracia de que repartits per tota la ciutat hi han una mena de púlpits amb les reproduccions de les pintures que es van fer des de el mateix lloc on estan aquests estris, amb les explicacions sobre l’obra i l’autor.
Nomes un dubte en ve al cap després de passar el dia a Ceret i es que em pregunto si tindrà el títol de enginyer de ponts i camins, per que no conec a ningú que hagi fet mes ponts que ’l fotut diable i es que Ceret també te el seu Pont del Diable. Com tots, fet en una nit a canvi d’una anima perduda i que com sempre, serà enginyer però mes ximple que fet a encàrrec, enganyat amb una bestiola, en aquest cas amb un gat amb una casserola lligada a la cua…